El diccionari defineix el xuixo com un dolç de forma més o menys cilíndrica farcit de crema, fregit i recobert de crema. És cert. Però també és cert el fracàs de l’intent d'acostar-ne l'essència en un clos tant genèric, en el qual es poden sentir identificats tan els succedanis com els autèntics xuixo de Girona.
Aquest dolç, aquesta autèntica explosió de sabor de ressonàncies barraques, aquesta exageració gustativa, depèn d’un fil. Vull dir que la diferència entre un xuixo acceptable i un xuixo memorable ( deixant de banda els monstres oliosos, de crema presa i de pasta encartonada ) és molt subtil. Depèn de factors mínims, com ara la qualitat de del farcit, que ha de ser esponjós i ha d’esclatar a la boca. Del grau de cocció, de la visor de l’embolcall i del sucre. Factors mínims, quasi imperceptibles que, com passa en la poesia, aquí es juga amb uns pocs factors que s'han de combinar de tal manera, artesania i magistral, que aboquen el paladar a una experiència sublim.
